Funcions a Python
Funcions
Una funció és una porció de codi que realitza una acció determinada, i que pot ser utilitzada tantes vegades com calgui sense necessitat de tornar a escriure aquest codi. Una funció pot causar un efecte (p.e.: escriure un text en pantalla) o retornar un valor (p.e.: la suma de dos números).
Hi ha tres formes de fer servir funcions a Python:
- Les funcions implícites: són les que formen part del nucli del llenguatge, i que podem invocar sense fer res prèviament (la funció print és una d’aquestes).
- Les funcions incloses als mòduls: abans de fer-les servir hem d’importar el mòdul corresponent.
- Funcions pròpies: Quan cap de les funcions existents satisfà les necessitats de la nostra aplicació, nosaltres mateixos podem implementar les nostres pròpies funcions personalitzades.
Aquestes són les funcions implícites de Python:
La funció print
La funció print, que ja hem fet servir al nostre primer programa en Python, és una funció implícita que accepta com a argument una o vàries cadenes de caràcters i que té com a resultat el mostrar aquests caràcters a la pantalla. Si no li passem cap argument, es a dir, si escrivim print (), sense res dintre dels parèntesis, el que fa és escriure un línia buida.
Cada crida a la funció print mostra, per defecte, el resultat en una línia diferent. El següent codi:
print (“Aquesta és la línia 1”) print (“Aquesta és la línia 2”)
produeix aquesta sortida:
Aquesta és la línia 1 Aquesta és la línia 2
Aquest altre codi:
print (“Aquesta és la línia 1”) print() print (“Aquesta és la línia 2”)
produeix aquesta altra sortida:
Aquesta és la línia 1 Aquesta és la línia 2
Podem passar més d’un argument a la mateixa instrucció print, separats per comes. Python mostrarà el text a la mateixa línia. El següent codi:
print (“argument1”, “argument2”, “argument3”)
produeix aquesta sortida:
argument1 argument2 argument3
Podem indicar quin volem quin sigui el caràcter separador dels arguments amb el paràmetre sep. Si no indiquem cap, el separador per defecte és l’espai. Per exemple:
print (“argument1”, “argument2”, “argument3”,sep=”-”)
produeix aquesta sortida:
argument1-argument2-argument3
Podem indicar també quin volem que sigui el caràcter final amb el paràmetre end. Si no indiquem cap, el valor per defecte és una nova línia. Per exemple:
print (“argument1”, “argument2”, end=”+”) print (“argument3”)
produeix aquesta sortida:
argument1 argument2+argument3
Dintre d’un argument de la funció print podem fer servir també els anomenats caràcters d’escapament, que ens permeten escriure caràcters especials, com el tabulador, o d’altres que d’una altra manera no podríem escriure perquè no poden formar part d’un argument d’aquesta funció, com les dobles cometes. La forma d’escriure aquests caràcters és amb una barra invertida “\”. Els principals caràcters d’escapament són.
Sequència | Descripció |
\ | Ignora els salts de línia al codi i les barres invertides |
\\ | Barra invertida “\” |
\’ | Cometes simples |
\” | Dobles cometes |
\b | Caràcter de retrocés |
\n | Nova línia |
\r | Retorn de carro |
\t | Tabulador |
Alguns exemples de l’ús dels caràcters d’escapament:
Codi | Resultat |
print (“Mot1 \ mot2 \ mot3”) | Mot1 mot2 mot3 |
print (“\\”) | \ |
print (“mot1 \’mot2\’ mot3”) | mot1 ‘mot2’ mot3 |
print (“mot1 \”mot2\” mot3”) | mot1 “mot2” mot3 |
print (“mot1 \bmot2”) | mot1mot2 |
print (“mot1 \nmot2”) | mot1 mot2 |
print (“mot1 \nmot2”) | mot1 mot2 |